La luna llena ocultaba su rostro triste detrás de las nubes que enmarañaban un cielo sin estrellas. A lo lejos parecía oírse el aullido de una manada de lobos, pero la lluvia intensa de primavera sofocaba cualquier ruido para adueñarse del sonido de la noche. Un cuervo, posado en la gruesa rama del roble que presidia el jardín, se resguardaba de la lluvia bajo el denso follaje del árbol mientras miraba por la ventana del palacete medio dormido. Un rayo quebró la bóveda nocturna en mil pedazos e iluminó el interior del salón. Wulfreth, sentado en el taburete de terciopelo rojo cereza después de tanto tiempo, dejaba que sus manos de dedos largos se deslizaran por encima de las teclas de un piano de cola negro del que emergían sonidos lúgubres y llenos de dolor.

El tormento de Wulfreth

A l’habitació, dreta al costat de la finestra amb el llum apagat, observava la lluna. Silenciosa com ella, era la seva millor amiga i hi parlava cada nit amb els signes, sense titelles ni artificis, només ella, nua i senzilla. Era amb l’única amb qui s’atrevia a fer-ho. Li confessava els seus sentiments més amagats, les pors, les angoixes, i la lluna li corresponia amb el seu silenci còmplice. Va mirar dins la tassa de te fumejant, i quan el satèl·lit nocturn s’hi va reflectir, l’Àgata se’l va veure a glopets. La mare sempre li deia que si es bevia una tassa de te de lluna no es sentiria mai sola.

Silenci de fusta